Sempre estàs desitjant passar algun dia a casa i quan toca, per malaltia, estàs avorrit. A més quan estàs malalt maleïda la gràcia que et fa, oi? Ja està! és que falta que plogui. No heu dit mai quan plou molt: quin gust estar a casa, enfront d’una finestra, calentó, i mirant com plou? No plou, per això no tinc la felicitat completa.
Ahir vaig anar a veure 27 Dresses. Curiosa forma que tenen els americans de muntar els casaments, amb dames d’honor vestides totes iguals amb vestits horrorosos. Sempre he cregut que els casaments són una parafernàlia, que serveixen per treure diners a tothom. El convit és el pitjor. Bé, tot el que ho envolta i tots els que s’aprofiten de què aquell dia és igual valgui el que valgui, tot ha de ser meravellós i perfecte. Que no ens arriba? doncs demanem un préstec. Que els pares ho poden pagar? doncs que paguin, ja sigui per la il·lusió dels fills o per la il·lusió de què finalment se’n van. Bé. M’he desviat de la peli. És una pel·lícula simple, sense pretensions, molt estereotipada. Ja saps com acabarà, ja saps què passarà perquè has vist el mateix esquema moltes vegades. Tot els actors molt expressius per donar versemblança a les situacions. Permet passar l’estona (potser perquè ja no em trobava bé i no tenia sentit crític). No recordo els noms dels actors…
Arxivat sota: Cinema, Oci | Etiquetat: Pluja, Llit, malaltia, 27 vestidos, casaments
