Tenia ganes de veure’l en directe. M’hauria agradat veure “Rubianes solamente” i per una cosa o per l’altrano va poder ser.
Molt divertit. Són dues hores sense parar. No sempre pot mantenir el ritme, l’atenció en el punt més àlgid, però s’ho monta molt bé. Es riu de tot, començant per ell mateix, i no té cap recança de ficar-se amb qui sigui, polític, religiós, banquer, actor, cantant. Per cert que hi havia en Serrat. Al final, quan ho va dir, ens pensàvem que era broma, però no, en Joan Manel Serrat es va aixecar i va saludar.
Aquesta vegada porta balls africans. És al·lucinant el que són capaços de fer i, sobretot, com poden moure el colld’aquesta manera i forçar-lo tant!!. Serà perquè un ja té les cervicals com las té. És enveja, és clar.
Arxivat sota: Oci | Etiquetat: Pepe Rubianes, Sonrisa etíope
