Normalment sé que quan hi ha alguna cosa he de pensar que la família només és la que tinc al costat: la meva mare ha marxat de vacances malgrat m’operava, altres familiars propers (millor no dic parentiu ni noms) m’han trucat un cop i no s’han molestat més. Això és tot. Ningú no ha vingut, ningú no s’ha ofert davant de les meves possibles necessitats o de les del meu voltat, ni que siguin emocionals… De tant en tant m’oblido que no hi són, ni mai hi seran, i em sap greu. Que quan arribi el moment jo faré el mateix? no és cap alegria ni satisfacció la venjança, la rancúnia. No hi són i ja està. I fins i tot s’estranyen que no els donis les notícies, que arriba un moment que no penses en ells. No t’amoïnis pels diners, em va dir la mare. Gràcies mare, pels diners. Necessites que t’ajudi per anar a l’hospital, a les visites, a moure’t per casa, em va dir un altre familiar. No, i tant que no. Potser per això, per no tenir necessitat, pensen que amb una vegada que compleixin trucant n’hi ha prou.
Bé, només ha estat un moment de baixada. D’acord?
Arxivat sota: Família | Etiquetat: Add new tag, ajuda, Família, necessitats
Realmente la familia es todo pero la que cumple al 100 por 100 es la que formas tu no la que te viene impuesta a pesar que hay muchas que están unidas desde el principio, de todas maneras te das cuenta cuando te pasa algo con quien puedes contar y la verdad que siempre hay alguien a tu lado.